El "Rainbow March" de Sapporo

El passat diumenge, 16 de setembre, vam celebrar l'11è Rainbow March de Sapporo. Unes 1000 persones vam caminar pel centre de Sapporo, Odori Koen, per tal de donar a conèixer l'existencia de minories sexuals, fer saber aquells que tenen dubtes pel què fa a la seva orientació sexual que no estan sols i per demanar per una societat més oberta, on hi hagi unlloc per a tothom.

La primera Rainbow March al Japó es va celebrar a Tokyo el 1994, i es celebrà ininterrupidament fins al 2000, al 2005 es va reinstaurar. A Sapporo la primera Rainbow March es va celebrar un any després de la de Tokyo, i s'ha establert de forma permanent, fins avui (només es deixà de celebrar el 2000).

Rosaris budistes

Els budistes tenen també rosaris com els catòlics que es diuen "juzu"数珠, que literalment vol dir "contar perles". Se sol posar entre les mans quan es venera a un Buda o bodhisattva, i serveix per contar el nombre de "nenbutsu" 念仏 o oracions budistes.

Es troben "juzu" en la religió brhamana a la Índia, i s'usen també en l'induisme avui en dia. No són simples coincidencies, sinó que sembla que l'origen del rosari catòlic es troba a l'Àsia, i que fou transmès a través de la Ruta de la Seda.

En el rosari budista o juzu, hi ha unes 108 pedretes, ja que es considera que l'home té 108 baixes passions o debilitats. Tanmateix depenent de la secta budista el nombre es pot reduir a la meitat(54), una quarta part (27), una tercera (36) o a una sisena (18).

La idea de les 108 baixes passions o "bonno" 煩悩, està molt extesa, i per això per cap d'any les campanes dels temples budistes sonen 108 vegades, per tal d'allunyar les 108 baixes passions i comencar l'any purs. La tocada de campanes pel cap d'any es coneix com el "joya no kane"除夜の鐘.

Imatges Budistes

Peregrinant per temples, un s'acaba fent un embolic mental amb tots els tipus d'imatges budistes que hi ha. Per aclarir-nos una mica la ment es podria dir que hi ha 5 tipus: Nyorai, Myoo, Ten, Bosatsu o Jizo.

NYORAI és la persona que ha arribat a la il.luminació. Sol ser la imatge central en els temples budistes.

MYOO es pot considerar o un sevent de Nyorai, o bé una forma de Buda, que és destructor de dimonis i preservador de la doctrina budista.

TEN és una forma de Buda, que en sanscrit és Deva, i que aporta llum, i controla diferents monts. Ens els temples solen protegir les entrades, i a vegades els quatre punts cardinals.

BOSATSU, és un bodhisattva, és un deixeble de Buda, que alhora que es troba en un procés de preparació espiritual personal ajuda a les persones que es troba pel camí. KANNON és bosatsu femení.

JIZO de fet també és un Bosatsu. Les seves imatges solen ser de tamany reduït i moltes vegades porten al pit una espècie de pitet vermell, que són oracions de familiars que li demanen que vetlli pels seus fills. Hi ha una història budista popular que diu:
En el setè dia de la mort, tothom ha de passar pel judici de Shinkoo. Després han d'hanar a un segon Tribunal, però pel camí hi ha el riu conegut com dels Tres Creuaments. En una de les ribes hi ha una multitud de nens que estan apilant pedres. Estan construïnt un monument budista per tal d'obtenir la compassió de Buda. De cop i volta un dimoni apareix, tot destruïnt el monument i amenacant als nens amb una barra de ferro. Els nens estan éssent castigats.
En el budisme es considera un greu pecat per part dels nens morir abans que els seus pares. La raó és que no hi ha pena més gran per un pare que sobreviure als seus propis fills. Però no hi ha motiu per preocupar-se, perquè per això existeix el bodhisattva Jizo, per salvar els infants.

El Budisme 仏教

Després d'haver peregrinat a través de centenars de temples, haver demanat il.luminació a milers de budes, hotokesames, amida nyorai, kannons... i d'haver'me empassat enciclopèdies senceres sobre el budisme i haver estat setmanes senceres sense dormir, he comencat a veure la llum sobre el budisme al Japó.

Buda pertenyia a una tribu índia coneguda com Sakya. Després de la il.luminació va passar a ser conegut com "Sakya-muni", que volia venir a dir "El Sabi dels Sakya". Aquest terme es va passar al Japó com "Shaka" 釈迦、i aquest és el nom amb el que es nombra el Buda històric, el Príncep Siddhartha.

Ara bé, a la Xina també se'l va donar a conèixer com a Buddha 仏陀. Al transmetre's el terme al Japó només es va agafar el primer caràcter, que es passà a llegir tant com "Butsu" com "Hotoke". "Butsu" fa referència al Buda de forma abstracte, i no ha de perquè referir-se al Buda històric. Les estatues budistes s'anomenen "butsuzo" 仏像. En canvi "hotoke-sama"仏様 sol fer referència a les ànimes dels avantpassats (que de fet poden haver esdevingut Budes).

A la mort de Buda es considerà que hi havia altres 7 persones que havien assolit la il.luminació, ies van conèixer com els "7 Budes del passat" i la gent els comencà a venerar. També es creu que en el futur hi haurà altra gent que veurà la llum i esdevindrà Buda són els "Budes Futurs". Hi ha la creenca que d'aquí 5.670.000.000 d'anys ha de venir el Buda Miroku per tal de salvar a tots els sers humans.

A part dels Budes, hi ha els Bodhisattva, coneguts al Japó com a "Bosatsu" 菩薩, que són sers que es troben en el camí de devenir Budes, i que tenen la missió en aquest camí d'anar salvant a d'altres. El més conegut és el Bodhisattva Jizo, que es diu que Buddha li va encarregar el salvament de sers entre la seva existència i la vinguda del Buda Miroku.

La suposició que hi ha Budes al llarg de l'eix temporal, del passat fins al futur, hi ha la certesa que els nostres avantpassats, nosaltres mateixos i els nostres descendents tenen la salvació assegurada.

Així com en els eixos temporals, també en els cardinals, es considera que hi ha Budes. Així en l'extrem Occidental de l'univers hi ha el paradís 極楽, i que es considera la Terra de la Extrema Felicitat on el Buda Amida predica els seus coneixements. I a l'extrem Oriental hi ha la Terra Pura Shoururi 浄瑠璃, una terra on la gent és guiada per Yakushi Nyorai. Aquests són els Budes més coneguts, però en tots els racons de l'univers es creu que hi ha budes.

A vegades a un Buda també se l'anomena Nyorai　如来、que té el sentit de "persona que ha vingut del món de la veritat absoluta per la salvació de tots els sers".

En japonès hi ha diferents maneres per referir-se a Buda i que solen causar forces confusions al visitant, tot i que en molts casos se solen usar indistintament, i la majoria de japonesos no us sabran dir les diferències entre unes i altres, direm que els següents termes fan referència a Buda:

Buddha 仏陀　(Nom del Buda històric en Xinès, poc usat al Japó)

Shaka 釈迦 (Nom habitual del Buda històric)

Hotokesama 仏様 (Normalment usat per referir-se a les ànimes dels avantpassats)

Butsu 仏 (Buda en un sentit abstracte)

Nyorai 如来 (Buda en un sentit abstracte)

Bodhisattva 菩薩 (Ser que està en el camí de devenir Buda, i que en el procés va salvant altres sers)

La fauna

Elements protectors contra incendis

La base de les construccions al Japó és la fusta. Hi ha diversos factors que han fet que aquest sigui la materia més utilitzada en la construcció en aquest país. Un dels factors més importants és el fet que la fusta té la flexibilitat suficient per poder superar forts sismes. Encara avui en dia les cases particulars solen estar fetes de fusta, perquè tot i que hi ha sistemes antissísmics per a les construccions d'obra aquests solen ser econòmicament molt més cars. I l'altre factor important és el fet que el Japó té un clima molt humit, la qualcosa propicia el creixement de frondosos boscos i fa que la fusta sigui una de les poques matèries primeres que avunden en el país. Ara bé, la fusta té un enemic principal: el foc. De fet quan viatges pel país, i visites temples i castells, sembla que tota la història del país s'hagi basat des de l'inici en una succeció de cremes i reconstruccions.

Per això s'han buscat sempre alguns sistemes antiincendis i sistemes preventius. Per això, al Japó, sempre s'ha procurat deixar encara que sigui un mínim espai, entre vivenda i vivenda per tal d'evitar la propagació dels incedis. I l'altre ha sigut l'ús d'elements màgics. Un d'aquests és el "shachihoko" que es sol col.locar a l'extrem de les taulades de temples i castells. Aquest element representa un peix mític que prové de la Xina, i que com a element marí és un element contrari al foc. Paradoxalment, en moltes construccions, si el "shachihoko"　鯱 era molt gran, es construïa per peces i era unificat am una barra metàl.lica interior. A resultes, sembla ser que en nombroses ocasions, en lloc d'evitar els incendis, el què havia provocat és l'atracció dels llamps, i per tant havien resultat ser la causa d'importants incendis. Una mostra de que no sempre la cultura popular ha de perquè ser sàbia.

L'altre element per evitar els incendis és aquest detall de les taulades, en que hi ha representat un "uzumaki"渦巻き és a dir, un remolí d'aigua.

L'Odissea del Mont Fuji

El dia 27 al vespre vam partir de Fujiyoshida, cap a Kawaguchiko per agafar un bus que ens portés a la quinquena estació del Mt. Fuji. Després d'haver clamat a tots els Déus i Budes existents i per existir en centenars de temples al llarg del país, era clar que teniem el seu favor. El Mt. Fuji, que pel què diuen es tapa, perquè té vergonya, sempre que hi ha algú més bell que ell per les seves contrades, se'ns va destapar i ens va mostrar la seva silueta just abans de partir. Estàvem excitadíssims!!!

Vam arribar cap allà a les 6 a la cinquena estació, des d'allà vam contemplar la posta de sol per sobre els núvols, tot demanant a l'Astre Rei que després de l'ascenció que ens deparava, tornés a aparèixer mostrant-se en la seva plenitud. No sé com va anar la cosa, però vam acabar sopant a les escales de davant dels labavos d'una botiga de souvenirs i on la música ambiental era una cancó que parlava sobre pujar al Mt. Fuji, i que desrpés d'escoltar durant dues hores, ens semblava poc menys que algun tipus de tortura psicològica.

L'ascenció ens va semblar menys dura del què pensàvem, tot i que déu n'hi do! A l'últim tram estàvem ja tant cansats que ens feien figues les cames, i ens havíem d'anar parant a cada tram de camí. Finalment vam arribar al cim, a 3776 metres sobre el nivell del mar, després de 6 hores de camí, cap a les dues de la matinada, i de fet no ens ho acabàvem de creure...creiem que encara faltava més. Encara faltàven més de 2 hores per la sortida del sol, així que ens vam arracerar en uns lavabos que hi ha al cim, per protegir-nos de la rasca que feia...i per celebrar la nostra ascenció ens vam prendre el sake més potent del món. Tant potent que la Marina encara té el dubte de si era Sake o habíem comprat esperit de vi.

Just abans de les cinc va comencar a clarejar, i la veritat que l'alba ens va oferir un espectacle únic. Els japonesos veneren a la deesa sol Amaterasu, que és la deïtat més important del panteó shintoista, i al fet de veure sortir el sol des de dalt d'una muntanya ho consideren una experiència espiritual que anomenen "Goraiko" 御来光、i el Goraiko més apreciat és sens dubte el que es pot contemplar des de dalt del Fuji. La veritat sigui dita, és que vam tenir molt bona sort! El cel estava clar, i la sortida la vam poder veure nítidament, perquè el més freqüent és que el cim es trobi envoirat al matí i no es pogui contemplar res. Això deu ser que havitualment sóm bons minyons.

Despres que el sol ens escalfés una mica, i ja estàvem disposats a baixar...perquè vulguis que no estàvem fets miques de l'ascenció i de no haver dormit en tota la nit, però la Marina va veure el cràter, i com que és una amant de la geologia, no sé d'on va treure les forces, però més fresca que una rosa es va proposar fer la bolta al cràter, i la vam seguir tot arrossegant-nos. Hostres es tarda bastant més d'una hora en fer la volta al cràter !!

Castells, Samurais i Daimyos

La primera d'aquestes fortificacions que hem visitat, i que ens va fer remuntar les edats medievals, és el Castell de Hiroshima, conegut popularment com el Castell Carpa. Va ser originariament construït al 1590, tot i que destruït per la bomba atòmica del 1945, es va reedificar el 1958. El castell de Hiroshima era la residència del daimyo (senyor feudal) del senyoriu de Hiroshima. En l'època en què s'iniciá la construcció d'aquest castell a una de les illes formades per la sedimentació a la desenvocadura del riu Otagawa no hi havia cap gran localitat, i la zona es coneixia com Gokamura, literalment "cinc poblets" que estaven desparcits per les illetes de la desenvocadura del riu. Amb la construcció del Castell la zona es va rebatejar amb el nom de Hiroshima, literalment "Illa extensa".

El Castell d'Okayama construït pel daimyo Ukita Hideie sota la direcció del Shogun Toyotomi Hideyoshi es va completar l'any 1957. Pel color negre de les seves parets popularment se l'ha rebatejat amb el nom del Castell del Corb. Aquest Castell fou destruït durant un bombardeig de la Segona Guerra Mundial i fou reconstruït el 1966. Tres famílies diferents de daimyos van passar per aquest castell fins al 1868, any en què s'aboleix el sistema feudal: els Ukita, els Kobayakawa i els Ikeda. Sempre va ser un castell controlat pel Shogunat Toyotomi, i posteiorment pel Tokugawa.

El més espectacular de tots els Castells del Japó és Himeji, que va ser declarat Patrimoni de la Humanitat el 1992. És l'únic castell que ha sobreviscut gairebé de forma miraculosa de la destrucció dels incendis, les guerres o la mateixa Restauració Meiji.

LA DEESA AMATERASU

La deesa sol Amaterasu, la divinitat que es troba en la cúspide del panteó shintoista, i de la que els emperadors d'aquest país molt astutament se n'han fet descendents directes al llarg de la història, ens ha ofert uns crepuscles d'una bellesa difícilment descriptible. Si alguna cosa he sentit durant aquest viatge és que per percebre la bellesa cal temps, contemplar-la està prou bé, però quan estàs atent i la pots sentir penetra cada cèl.lula del teu ser. Sóc un nervi, i necessito més fer aquest exercici contemplatiu, deixar sentir sense pressa, sense pensar en res més.

La primera posta de sol la vam veure a Miyajima, literalment Illa Temple, que es troba prop de Hiroshima. La posta de sol davant del torii flotant del temple shintoista Utsukujima, alhora que vèiem com anava pujant la marea, va ser tot un espectacle.

La seguent posta de sol que vam assaborir va ser als jardins del Castell d'Okayama, coneguts amb el nom de Korakuen. Eren els jardins privats del Daimyo, i eren lloc d'esbarjo i relax per la seva cort i els convidats. Després de passejar pel parc ens vam adonar que hi havien instal.lat un "Beer Garden" (molt japonès això), és a dir una terrassa per pendre cervesa...quina cervesa més bona i quin espectacle!!

La següent posta de sol la vam viure a Himeji, després d'haver fe una migdiada renovadora en un dels jardins de la ciutat. El crepuscle, amb el Castell de Himeji al fons ens van emportar a les Edats Medievals.

Una altra posta ens va agafar al mig del Festival del Foc de Fujiyoshida, un dels tres festivals del país considerats Patrimoni Cultural. És un festival per calmar al déu-muntanya Fuji.

Després de participar en aquest festival, i havent calmat les divinitats i demanat la seva protecció fins i tot ens vam gosar de pujar al Mont Fuji, però bé aquesta proesa, necessita més prosa que deixaré per més endevant. Vam veure marxar el sol des de la falda de la muntanya, abans de comencar a pujar de nit.

Les últimes dos postes les vam viure a Tokyo. Bé de fet no te n'asseventes massa de les postes, perquè els grans edificis t'ho tapen tot. La primera la vam viure a Ginza, on després de passar-nos mitja tarda escoltant CDs en una botiga de música, després ens vam veure enlluernats pels milers de neons que il.luminen les botigues de luxe d'aquest barri, tant inassequibles per nosaltres. Per no trencar amb el glamour del barri vam anar a menjar a la cadena de menjar japonès més barata, i on ens va atendre un cambrer "papizot".

L'últim dia es va acabar contemplant el creuament de Shibuya, el barri d'esbarjo pels joves de Tokyo, des de la segona planta de l'Starbugs. És una imatge que s'ha fet famosa arrel de la lentíssima pel.lícula "Lost in Translation". És increïble observar com ininterrupudament el mateix ritual es va repetint una vegada i una altra. Mica en mica la massa humana es va acomulant en cada borera, i quan el semàfor es posa verd, les masses semblen xocar, però com per arts d'una llei no escrita, ningú es toca, talment com les cèl.lules d'un organisme que saben totes cap on han d'anar.

Hostres, això de viatjar també esgota

Hostres, després de dues setmanes de viatge i més de mil km recorreguts; veure disset postes de sol i disset sortides; rememorar les històries de shoguns, daimyos i samurais; de veure espècies exòtiques; de ser xuclats per cents de mosquits; de quedar embaladits per una natura tant viva, que ens ha deleïtat amb una orquestració ben peculiar tot el camí; d'haver pujat i baixat del Fuji a peu coix; després de tant de Kirie i tanta ullera mal posada; haver de tencar els ulls davant de tants de neons enlluernadors; d'haver experienciat el xoc de les masses humanes, que actuen talment com un gran organisme; i haver estat en el teatre més dens del món...estem perquè ens agafin amb pinces, però els redords viscuts ens donaran corda per estona. Marina i Anna no voldríeu tornar a comencar?