LA DEESA AMATERASU

La deesa sol Amaterasu, la divinitat que es troba en la cúspide del panteó shintoista, i de la que els emperadors d'aquest país molt astutament se n'han fet descendents directes al llarg de la història, ens ha ofert uns crepuscles d'una bellesa difícilment descriptible. Si alguna cosa he sentit durant aquest viatge és que per percebre la bellesa cal temps, contemplar-la està prou bé, però quan estàs atent i la pots sentir penetra cada cèl.lula del teu ser. Sóc un nervi, i necessito més fer aquest exercici contemplatiu, deixar sentir sense pressa, sense pensar en res més.

La primera posta de sol la vam veure a Miyajima, literalment Illa Temple, que es troba prop de Hiroshima. La posta de sol davant del torii flotant del temple shintoista Utsukujima, alhora que vèiem com anava pujant la marea, va ser tot un espectacle.

La seguent posta de sol que vam assaborir va ser als jardins del Castell d'Okayama, coneguts amb el nom de Korakuen. Eren els jardins privats del Daimyo, i eren lloc d'esbarjo i relax per la seva cort i els convidats. Després de passejar pel parc ens vam adonar que hi havien instal.lat un "Beer Garden" (molt japonès això), és a dir una terrassa per pendre cervesa...quina cervesa més bona i quin espectacle!!

La següent posta de sol la vam viure a Himeji, després d'haver fe una migdiada renovadora en un dels jardins de la ciutat. El crepuscle, amb el Castell de Himeji al fons ens van emportar a les Edats Medievals.

Una altra posta ens va agafar al mig del Festival del Foc de Fujiyoshida, un dels tres festivals del país considerats Patrimoni Cultural. És un festival per calmar al déu-muntanya Fuji.

Després de participar en aquest festival, i havent calmat les divinitats i demanat la seva protecció fins i tot ens vam gosar de pujar al Mont Fuji, però bé aquesta proesa, necessita més prosa que deixaré per més endevant. Vam veure marxar el sol des de la falda de la muntanya, abans de comencar a pujar de nit.

Les últimes dos postes les vam viure a Tokyo. Bé de fet no te n'asseventes massa de les postes, perquè els grans edificis t'ho tapen tot. La primera la vam viure a Ginza, on després de passar-nos mitja tarda escoltant CDs en una botiga de música, després ens vam veure enlluernats pels milers de neons que il.luminen les botigues de luxe d'aquest barri, tant inassequibles per nosaltres. Per no trencar amb el glamour del barri vam anar a menjar a la cadena de menjar japonès més barata, i on ens va atendre un cambrer "papizot".

L'últim dia es va acabar contemplant el creuament de Shibuya, el barri d'esbarjo pels joves de Tokyo, des de la segona planta de l'Starbugs. És una imatge que s'ha fet famosa arrel de la lentíssima pel.lícula "Lost in Translation". És increïble observar com ininterrupudament el mateix ritual es va repetint una vegada i una altra. Mica en mica la massa humana es va acomulant en cada borera, i quan el semàfor es posa verd, les masses semblen xocar, però com per arts d'una llei no escrita, ningú es toca, talment com les cèl.lules d'un organisme que saben totes cap on han d'anar.