L'Odissea del Mont Fuji

El dia 27 al vespre vam partir de Fujiyoshida, cap a Kawaguchiko per agafar un bus que ens portés a la quinquena estació del Mt. Fuji. Després d'haver clamat a tots els Déus i Budes existents i per existir en centenars de temples al llarg del país, era clar que teniem el seu favor. El Mt. Fuji, que pel què diuen es tapa, perquè té vergonya, sempre que hi ha algú més bell que ell per les seves contrades, se'ns va destapar i ens va mostrar la seva silueta just abans de partir. Estàvem excitadíssims!!!

Vam arribar cap allà a les 6 a la cinquena estació, des d'allà vam contemplar la posta de sol per sobre els núvols, tot demanant a l'Astre Rei que després de l'ascenció que ens deparava, tornés a aparèixer mostrant-se en la seva plenitud. No sé com va anar la cosa, però vam acabar sopant a les escales de davant dels labavos d'una botiga de souvenirs i on la música ambiental era una cancó que parlava sobre pujar al Mt. Fuji, i que desrpés d'escoltar durant dues hores, ens semblava poc menys que algun tipus de tortura psicològica.

L'ascenció ens va semblar menys dura del què pensàvem, tot i que déu n'hi do! A l'últim tram estàvem ja tant cansats que ens feien figues les cames, i ens havíem d'anar parant a cada tram de camí. Finalment vam arribar al cim, a 3776 metres sobre el nivell del mar, després de 6 hores de camí, cap a les dues de la matinada, i de fet no ens ho acabàvem de creure...creiem que encara faltava més. Encara faltàven més de 2 hores per la sortida del sol, així que ens vam arracerar en uns lavabos que hi ha al cim, per protegir-nos de la rasca que feia...i per celebrar la nostra ascenció ens vam prendre el sake més potent del món. Tant potent que la Marina encara té el dubte de si era Sake o habíem comprat esperit de vi.

Just abans de les cinc va comencar a clarejar, i la veritat que l'alba ens va oferir un espectacle únic. Els japonesos veneren a la deesa sol Amaterasu, que és la deïtat més important del panteó shintoista, i al fet de veure sortir el sol des de dalt d'una muntanya ho consideren una experiència espiritual que anomenen "Goraiko" 御来光、i el Goraiko més apreciat és sens dubte el que es pot contemplar des de dalt del Fuji. La veritat sigui dita, és que vam tenir molt bona sort! El cel estava clar, i la sortida la vam poder veure nítidament, perquè el més freqüent és que el cim es trobi envoirat al matí i no es pogui contemplar res. Això deu ser que havitualment sóm bons minyons.

Despres que el sol ens escalfés una mica, i ja estàvem disposats a baixar...perquè vulguis que no estàvem fets miques de l'ascenció i de no haver dormit en tota la nit, però la Marina va veure el cràter, i com que és una amant de la geologia, no sé d'on va treure les forces, però més fresca que una rosa es va proposar fer la bolta al cràter, i la vam seguir tot arrossegant-nos. Hostres es tarda bastant més d'una hora en fer la volta al cràter !!