Mirant endavant

Aquesta tornada a casa m'ha anat la mar de bé, m'ha servit per omplir-me d'energia per tal d'afrontar un any més de treball intens enmig d'aquesta selva de signes ininteligibles i costums curioses. Estic enamorat d'aquest país, i no sé per quan m'hi quedaré, però és important no oblidar mai d'on un prové. La retrobada amb els meus, el meu poble i el meu petit país, m'ha fet recordar qui sóc. Val a dir que els primers dies d'estar a casa, vaig tenir l'estranya sensació de ser aliè a casa meva. Especialment quan vaig baixar a Barcelona, em va sorprendre el desordre: tenia la sensació d'un caos total. Em perguntava, com la gent caminava tant desordenada, com els trens no passen alhora i com pot ser que el personal d'informació del metro no sàpiga res...i bé el principi em feia posar de mal humor, però al cap dels dies em feia sortir un somriure a la cara tot pensant..."com a casa enlloc".

Quan vaig tornar fa una setmana el meu professor i els amics de la universitat em van dir al veure'm que tenia molt bon aspecte...i és que res com els aires del Mediterrani, bàtre el rècord de calçotades amb els amics i la família (3 en dues setmanes), i retrobar-se amb els que més estimes.

Quina alegria retrobar-me amb la família, sobretot veure en Nicolàs i en Vicens tant espavilats i cada dia més grans. La Mercè i l'Hector, treballant dur cada dia, però amb molta estima...i amb uns gossets molt macos (tot i que més d'un cop n'he pensat fer-ne butifarres...no sé per què). Els Campassol sempre esperant-nos amb uns "restos" molt dolços, els Gispert sempre amb la nevera plena, els d'Argentona tant avinguts amb el veïnat (que fins i tot jo també sóc amic de mig carrer). En Julio i la emotiva de la Rosa, el grillat de l'Albert i la Eli, la boja de la Olga i en Jaime, els empresaris gelaters en Jordi i la Irene, els del monopoli de la coca l'Andreu i la Montse, la sempre alegra Carme Segura, la tiralinies de la Alba i l'Isma, els veïns la Sònia i en Jose, els companys de la uni en Francesc i l'Anna, en Toni, les molt musicals de l'Anna i la Marina, els del Mar Blau i molts que segur que em deixo. Gràcies per fer-me l'estada tant agradable, me n'emporto un molt bon record de tots aquests dies i em dóna energia per seguir. Només espero que arribi l'any que ve per tornar-nos a retrobar.

Edogawa Rampo 江戸川乱歩

Ryunosuke Akutagawa 芥川龍之介

"Kappa" i "Los engranajes" són les dues primeres novel·les curtes d'aquest autor que llegeixo. Atukagawa va nèixer a Tokyo el 1892 i es suicidà el 1927. I senyalo que es va suicidar perquè em sorprèn que cada cop que agafo una novel·la dels autors de més renom al Japó, tots són autors que van acabar traient-se la vida: tals són Yukio Mishima com Yasunari Kawabata.

Sembla que el suicidi formi part de la cultura d'aquest país. Cada any es calcula que que més de 30.000 persones es suiciden al Japó, la taxa més alta de suicidis dins dels països desenvolupats. Fa posar la pell de gallina la quotidianitat d'aquest fenomen. Ahir mateix, en la presentació del màster a la universitat, se'ns va explicar que s'ha obert un centre d'orientació a l'estudiant, per tal que qualsevol alumne pugui acudir-hi en cas d'angoixa, stress, dubtes sobre el futur o temor al fracàs escolar. El director de la universitat ens va dir que malauradament hi ha diversos casos de suicidi entre els estudiants, i ens va demanar (amb una serenor, que em va resultar gairebé grotesca) que abans d'arribar a aquests

extrems demanessim ajut. Bé, no continuaré, provablement algun dia hauré de fer un post monogràfic sobre el tema, perquè no deixa de sorprendre a l'estranger, però que aquí es viu amb una naturalitat que fa fredor!

Aquestes dues novel·les curtes d'Akutagawa m'han fascinat, especialment Kappa. Kappa és un ser mitològic japonès que habita els rius i els estanys: té bec, una closca a l'esquena i peus de granota. A l'autor li agrada jugar entre el què és fantasia i realitat, de fet no separa els dos móns, sinó que els posa en un mateix pla. Un concepte molt japonès, perquè de fet en la religió japonesa els déus, els morts i els vius, no ocupen plans diferents, tots habitem al mateix món. Kappa és una obra que parla de la societat, és molt recomanable i molt amena.

"Los engranajes" és igualment fascinant, però és una obra delirant, sense un argument clar, que realment et fa envoirir el cervell. De fet es diu que aquesta obra l'escribí l'autor quan ja habia decidit acabar amb la seva vida.

Ara bé, la història més coneguda d'Atsukagawa és però "Rashomon", història que va ser duta al cine per Akira Kurosawa, per alguns el millor director de cinema de la història, i que és l'obra per excel·lència del cinema clàssic japonès.