Gups i cançons preferides

Bé aquí teniu una mostra del que sempre canto quan vaig al karaoke. Així us féu una idea del què s'estil·la per aquestes terres.

HIRAI KEN "Hitomi wo tojite" (tanca els ulls) És un dels meus cantants preferits en aquest país, i de fet és una de les icones gay al Japó, tot i que ell mai se n'ha declarat.


UTADA HIKARU "First love" (Primer amor) És la única cançó que m'agrada d'aquesta cantant, la resta són massa disco-dance pel meu gust. Va ser hit quan vaig estar al Japó fa 8 anys.


SOUTHERN ALL STARS "Tsunami" Aquest és sens dubte el meu grup preferit. M'encanta la veu carrasposa del cantant. Són d'una ciutat al Sud de Tokyo, Chigasaki, i tot sovint surten referències dels seus paisatges a les seves cançons. Fa 13 anys quan vaig venir d'intercanvi al Japó ho vaig fer a Chigasaki, i va ser la famíla que em va acollir que em va donar a conèixer aquest grup, que és un dels orgulls de la ciutat.


MATSUYAMA CHIHARU "Tabidachi" (Emprendre el viatge) És sens dubte el meu cantautor preferit, i es de Sapporo!


WAT "Bokura no rafu sutori" (La nostra història d'amor) Un grup d'aquests creats a través d'audició, cosa que funciona molt aquí al Japó. Penso que són un petard musicalment, i les lletres són una cursilada...però és que hi ha un dels nois que em té el cor robat...no hi puc fer més, és la meva debilitat!

La ridiculització de les minories

Bé és ben sabut que el Japó no s'ha caracteritzat mai pel respecte a les minories. Des de la Segona Guerra Mundial s'ha creat el míte de la unicítat del poble japonés, i el tema és que no només se l'han cregut ells, sinó que s'ha importat arreu. Quan es llegueix qualsevol llibre introductori sobre el Japó, sempre surt que és una nació étnica, cultural, lingüística i socialment molt homogènica. Res més lluny de la realitat. Per exemple, hi ha els Ainu, els pobles nadius de Hokkaido (que de fet ja no existeixen, perquè han sigut totalment assimilats, i la seva llengua s'ha perdut, en un període d'uns 150 anys!!), o els pobles d'Okinawa! Els japonesos reconeixen que quan senten el "dialecte" de certes zones que jo diria que són idiomes diferents, reconeixen que no poden comprendre. Homogeneïtat no!, el que hi ha és un centralisme a tots nivells.

A la classe de la universitat d'avui, hi ha hagut un fet que m'`ha sorprès i m'ha indignat. Sort que tractàvem en aquesta classe sobre el relativisme cultural de Ruth Benedict! El professor només entrar a comentat tot fent mòfa que davant de la porta de la universitat hi havia dos nois agafats de la mà, i tothom ha rigut. Jo m'he mossegat la llengua. No crec que hi hagi hagut mala intenció per part de ningú, però està clar que en aquesta societat la homosexualitat està lluny de ser accptada. Per molts japonesos al Japó no hi ha gays. És una cosa d'altres paísos, o d'altres planetes. No pensen que el seu veí, o el seu amic, o el seu germà ho puguin ser. Són invisbles. Només se'ls permet l'existència en el món de la nit, on aquells que durant el dia mostren la seva heterosexualitat, a la nit se'ls permet l'existencia en els marges.

I quan apareixen gays en els mitjans de comunicació només és en forma de caricatura, o bé "locas". Aquests no impliquen cap perill de contaminació, són "homes" que han renunciat a la seva condició, en realitat es mostren com a dones.

Aquí us deixo una mostra de les imatges que es difonen a través de la televisió. Després no m'estranya que els gays tinguin tantes dificultats per autoidentificar-se i crear una imatge positiva sobre si mateixos en aquest país!

RAZOR RAMON "El gay duro"

MIWA AKIHIRO (cantant i actriu transvestida)

Bombolla Immobiliària

Sembla que arriben notícies que la bombolla immobiària a Espanya està als acabaments...o almenys és el que diuen alguns. Bé de fet, els meus amics japonesos quan els explicava la situació de la vivenda a Espanya, ja feia molt de temps que m'ho anaven pronosticant: "agafeu-vos fort que flipareu". El Japó després de la Segona Guerra Mundial va viure un període de creixement econòmic que gairebé tothom ha considerat "miraculós"...bé de miracles en aquest món ben pocs, de fet a sigut gràcies a tota una generació que ha sacrificat la vida en pro d'un creixement econòmic, i tot una gran quantitat de famílies que s'han caracteritzat per la figura del pare abscent, i per problemes de salut degudes a l'excés de treball: és simtomàtic que en aquest país existeixi el terme "karoushi" que literalment vol dir "mort per excés de treball". El preu de la vivenda durant els 60 i els 70 va pujar de forma paulatina a les grans ciutats, degut al fenòmen migratori des les zones rurals i a la manca d'espai i la gran concentració urbanística que caracteritza aquest país. Però durant els 80 els preus van començar a pujar de forma desorbitada arreu del país, animant a empreses i particulars a invertir en la construcció. Es va arribar a tals extrems que a l'àrea més cara de Tokyo els preus dels pisos i locals es va arribar a mesurar en dm3!!

Tothom pensava que els preus pujarien indefinidament, però sembla ser que hi ha un límit, preus desorbitadament alts frenen les inversions.

La bombolla immobilària al Japó esclata a principis dels 90 portant a una reducció continua dels preus fins farà 5 anys. Els preus dels pisos han baixat fins a un 50% en algunes zones. Això va comportar la bancarrota de les institucions financeres més importants del país, ja que el número d'impagats agumentà, i les entitats financeres no poderen recuperar el valor cedit a través de les expropiacions. I cal recordar que la bombolla immobiliària aquí al Japó va esclatar tot i que els tipus d'interés s'han mantingut invariablement increïblement baixos.

Bé com a resultat de la baixada de preus, en la ciutat que visc, Sapporo (1.500.000 d'habitants), ara es poden trobar pisos de nova construcció per uns 90.000€ o cases unifamiliars per 180.000€. Jo mateix he trobat un lloguer per uns 230€, el pis té 27 m2 i estic al centre de la ciutat, a dues estacions de metro de l'estació principal. Si me'n vaig més a les afores puc trobar fins i tot preus més econòmics.

Passarà a Espanya el mateix?

Últims models

Per aquí al Japó circulen Mazda Laputa, Nissan Moco i Mitsubishi Pajero,. Suposo que a Espanya es comercialitzaran amb un altre nom. A veure qui té pebrots de comprar-se un Moco, i a més de color verd, o qui conduirà un Pajero. Jo crec que només que n'hi hagués un al poble, ja tindríem tema per temps. "Encara no es vist el Mazda Laputa que corre pel poble?!"(i posats a ser dolents, encara donaria per més el tema depenent qui el conduís). Ara que m'agradaria saber qui ha al capdavant dels departaments de màrqueting d'aquestes empreses aquí al Japó, potser a hores d'ara encara s'estan partint la caixa veient aquests cotxes circular per aquí.

Advertències japoneses

No sé perquè, però els japonesos tenen una obsessió increïble per posar cartells per advertir-te de les coses més insignificants i coses que són de sentit comú. La qualcosa acaba fent que les ciutats i els edificis, i també els trens i els autobusos, estiguin saturats de senyals d'advertència.

Aquesta senyal va aparèixer concretament farà cosa d'un més al pis de casa, però és que després m'he adonat que està també en d'altres pisos, deu ser una nova advertència a nivell nacional. Mha resultat graciosa perquè és molt gràfica. Diu quelcom com:

"PERILL! Fagin el favor d'usar l'ascensor de manera que no els quedin ni cordes ni corretges enganxades a la porta. "

wahaha!

El nou pis

Bé el nou pis és inclús més petit dels que proposava la ministra, però per una sola persona és més que suficient. Deu tenir uns 27m2. Una habitació de tatami on hi tinc el futon per dormir, un menjador on hi tinc l'escriptori i la taula per menjar, i on hi ha un armari empotrat on hi cap de tot. I una cuina, suficientment gran per poder cuinar!, perquè he vist alguns llocs que semblen les cuines de la Barbie!

Les vistes no són gran cosa. Però si trec el cap per la finestra veig verd i les muntanyes al fons. Pels que hagueu de venir per aquí ja veieu que tinc prou espai! Aquí us deixo les

fotos.

M'he mudat!!

Quan vaig tornar cap al Japó em vaig posar a buscar pis, i em vaig mudar el 15 del mes passat. Així que porto ja un parell de setmanes al nou piset, i n'estic la mar de content. Em sap greu que no escrigui més sovint, però a part que estic de feina fins al coll amb el màster, no he tingut internet fins fa un parell de dies, quan m'he adonat que agafo la senyal d'un hotel que tinc a prop de casa. El màster va vent en popa i tinc la confiança que tot anirà bé, tot i que sento que és un gran repte.

Encara no tinc fotos del pis, però espero penjar-les aviat. També espero escriure aviat i explicar-vos altres canvis que necessiten explicació en detall, com ara el canvi de tema de la investigació...i més. Ara hem dingut 3 dies de festa i avui fins diumenge també és festiu, és el que els japonesos la Golden Week, perquè és provablement el període de vacances més llarg que tenen, ja que hi ha empreses que fan pont, i els treballadors arriben a fer 9 dies de festa!