Etapa reina

Despres de veure al mapa la ruta quilometrica de temples que teniem previstos per avui i sabent lo extremadament cars que son els transports, hem encertat plenament llogant unes bicicletes per mourens per la ciutat amb total comoditat. El dia, pero, ha comensat coneixent un home de Texas passadet passadet de pes, que el Biel ja shavia trobat de bon mati a la banyera; buidantla practicament en entrarhi ell (vease principi dArquimedes). Un paio tot curios aquest tejano, contrari a la politica Bush, que sesta plantejant marxar i anar a viure a Barcelona i que sua com una regadora; ens ha explicat que un cop va anar a menjar a un restaurant tailandes i, al ser picant de pebrots, va comensar a suar i suar fins a deixar un bassal sota la cadira i els calsotets xorrejant...



Ja de tour, hem estat al pavello platejat, sobri pero impressionant i envoltat dun jardi zen precios, amb dibuixos i siluetes a la sorra impecables que els monjos han de retocar cada dia i arbres cuidadissims fins al mes petit branquillo. Hem visitat tambe el castell dun Shogun, que van ser senyors de la guerra que durant un temps van arribar a superar en poder al propi emperador. Al seu servei, el Shogun tenia diversos guerrers samurai i vivia en alerta constant, fins el punt que el terra del castell grinyolava per avisar quan un enemic sacostava. Tot dinant les mitiques boles darros dels dibuixos manga, unes noies vestides amb el kimono tradicional ens han pres com a atraccio turistica i ens han demanat si podien ferse una foto amb nosaltres! La situacio ha estat comica comica...



Ben dinat, no sabem si en Biel ens volia mal o que, pero ens ha dut al punyetero temple mes allunyat i amb mes pujada del mapa... Aixo si, sha salvat de les possibles represalies al tractarse del temple daurat, espectacularment recobert dor i de ben segur imatge duna de les postals mes reconegudes i buscades de tot el Japo.



Per compensar la interminable ruta, hem mogut cel i terra fins trobar i poder menjar lenyorat plat tipic argentoni... la pizza! Clar, la pizzeria evidentment amb el toc freak indispensable en aquestes terres: al lavabo, un muntatge de fotos retallades a lo cutre i enganxades en una cartellera de suro et sorprenia amb la presencia de dos jugadors de la seleccio nipona de futbol donante la benvinguda honorifica al lavabo i lencara mes impagable estampa den ronaldinho recordantte de tirar la cadena al sortir! Abans de tornar cap a lalberg, una passejada pel carrer principal de Kyoto ens permet donar oficialment per inaugurada la "freak show gallery", la galeria de fotos amb els personatges mes esperpentics del Japo, que en el seu pas per Tokyo viura el seu moment mes algid.

Temples Tour 06

Diumenge de matinada vam agafar un avio cap a Kyoto, aquest cop ja ben representats pel Biel com a cicerone dexpedicio. El viatge no ha pogut ser amb lavio pintat den Doraeamon (existeix de debo! Tot i que, Marsal, no porta casquet volador, eh?) pero ens hem vist obligats a robar uns lamentables escultadors de metge daquells de "diga usted 33" que ens han donat com a cascos per la musica. Un cop a la ciutat, tot just sortir de lestacio i agafar el bus entre el caos de terminals que hi havia, ens hem comensat a adonar que per fi haviem arribat al Japo! Fins ara ens havien pres el pel! Kyoto ja es una ciutat que sassimila molt mes a la imatge que mes o menys tenim tots al cap del pais nipo: casetes amb la teulada tradicional apilotonades, carrerons estrets amb els tipics llums rodons de paper vermell iluminantlos, centenars de cables electrics aguantantse miraculosament dun sol pal, edificis alts amb cartells de neons, munions de bicicletes fent eslaloms entre la multitud...



Primer de tot, localitzar i instalarnos al Youth Hotel; una especie de casa de colonies on a les 10 i mitja de la nit shan de tancar els llums i si a les 8 del mati no has esmorzat ja no ten donen (no se pas com ens ho farem anant a dormir com les gallines...). Una estona despres, hem comensat el peregrinatge pels temples, doncs Kyoto es lantiga capital del pais i el bressol del Japo tradicional. De temples, nhi ha de dos tipus, corresponents a les dues religions mes exteses: el shintuisme i el budisme. La concepcio de fe i religio, pero, es forsa diferent de com senten per alla, doncs es molt mes oberta i tolerant: una orientacio possible cap a una opcio de veritat enlloc duna veritat absoluta i unes regles estrictes i excloents. Els shintuistes tenen moltissims deus, fins i tot per les coses mes vanals imaginables mentre que els budistes veneren la figura de buda, pero la llibertat i simbiosi es tal que es frequent trobar temples shintuistes dins de budistes i a linreves. Aixi doncs, darrera dun Biel tot emocionat nhem visitat un munt, inclus un de molt significatiu on es van rodar diverses escenes de la pelicula "Memorias de una Geisha". Francament, son uns llocs on shi respira un aire de misticisme i tranquilitat brutals.



Ja al vespre, anant cap a sopar, hem decidit agafar el metro... i aixo sha acabat convertint en el gran gag del dia: dues parades despres de pujar, sapaguen els llums i el Biel comenta que potser es per estalviar energia a les estacions... nanai de la Xina. De cop, el metro arrenca de nou, ens quedem sols al vago mentre la gent de fora es parteix la caixa enfotentsen cruelment de nosaltres i finalment acabem aturantnos en una via morta. 5 minuts mes tard, apareix el conductor flipant (que honorificament foteu aqui?) i en Biel -tan educat com sap o pot- mira dexplicarli que ens ha passat per acabar alla mentre en Marsal i jo seguim per terra trontxantnos de riure. Vaya ridiiicul!



Per sopar, un cop fora del forat i despres de buscar una bona estona, va i resulta que anem a parar a un restaurant amb la mateixa carta que la del dinar (o tenen una cadena o aixo no senten...), tornant dhora a lalberg perque no ens tanquin ens trobem al metro un paio amb ipod ballant per landana a lo Travolta, flipem amb una colla dexecutius encorbatats torts de sake al vago i -ja per rematarho- el capita Biel Spoke ens munta a lhabitacio de lalberg una reunio de trekis xinos fanatics del temples. Bon principi, si senyor.

Matane Sapporo! (cap a Kyoto...)

(nota pels puristes: aquest post esta escrit sense accents ni apostrofs perque estem en un cyber i per aqui no en fan servir...)
Avui ha estat un dia tranquil, despres del desmadre dahir necessitavem una mica de pausa. Ens hem llevat tard i nomes hem pogut aprofitar el mati per anar a una fabrica de xocolata que ni ells mateixos saben ben be que coi hi fa a mig de la seva ciutat, doncs ni en son uns especialistes consumats ni tan sols ledifici en si te massa pinta japonesa (mes aviat alemanya o austriaca), pero com que son aixi de cracks, de les galetes que hi fan, nhan fet les galetes tipiques de Sapporo. Just al costat, hem visitat les instalacions del Sapporo FC -lequip de futbol local- que ens han comentat que esta a la segona divisio nipona, de manera que coneixent el "nivelazo" del futbol japones... o son coixos o bons bons no son. Com que trofeus pocs, esta a petar de samarretes, pijames, calcotets amb la bandera, mascares dels jugadors de lequip, mostres de mal gust evident amb autografs dun tal beckam penjats i un insolit futbolin japo de 19 jugadors per banda! (ja hem dit que de futbol en saben un munt, oi? :p )



A la tarda, ens han dut a levento imprescindible que es veu que esta considerat com el joc nacional: el Pachinko. (...) No hi ha paraules per definir el joc mes rematadament imbecil de la historia. Imagineu una maquina rollo tragaperras amb tot de llums intermitents, unes boletes metaliques rebotant entre un bosc de claus i algu palplantat davant -entre absent i autista- esperant que se li poleixin els yens que ha regalat generosament a la casa. Aixo multipliqueuho per 100 i ordeneuho per files de gent immovil rebentantse els timpans amb una musica de fons infumable. I el mes terrible es que es veu que hi ha jugadors que shi dediquen professionalment i tot! Acollonant.



Finalment, hem fet el sopar de comiat de Sapporo amb la Fumiko, la Sra. Hara, etc. Son molt bona gent, amables i servicials, doncs per si no nhagues hagut prou amb acollirnos generosament a casa seva, no han parat domplirnos de regals per simple hospitalitat. Tal com hem llegit en una dedicatoria en un temple, potser si el mon simpregnes una mica de filosofia oriental aniria una mica millor. Per dirnos adeu, excepcionalment el comiat occidental, 2 petons. I encara que sembli mentida, les pobres shan posat nervioses i han marxat totes sofocades cap a casa... (en Biel ha hagut de passar el motxu i tot! XDDD )

Divendres és Clap? Aquí és karaoke

Hokkaido és una illa de passat molt recent, qualsevol cosa de més de 50 anys ja es pot considerar pràcticament relíquia de museu. A més, cuiden la seva breu història fins al punt d'haver reconstruït fidelment i peça a peça les cases típiques de pescadors, grangers, botiguers i tota mena d'edificacions d'antany en una mena de ciutat rural transportada als nostres dies. Ens ha sobtat força la semblança d'algunes de les cases amb construccions d'estètica occidental; de fet, algunes semblaven talment tretes del farwest americà. En Biel ens ha comentat que això és degut a la extraordinària capacitat que han tingut sempre per fixar-se en altres cultures i imitar-ne detalls, aportant-hi però el seu toc oriental particular. Com ens anem adonant, però, els japonesos són mooooolt exagerats, i després de visitar una dotzena de casetes i treure'ns les sabates cada dos per tres, hem començat a veure-les totes iguals. Així, ens hem dedicat a fotografiar els gots de xupito i de cubata de Sake que es fotien a l'època i a espantar un pobre policia que mirava d'avisar-nos -tot alterat l'home- perquè ens apartéssim de seguida dels rails d'un tranvia arrossegat per un burro que teníem a la perillosa distància de més de 200 metres... de xiste, però absolutament cert!



Per dinar, fideus ultracalents. Sorprèn veure com tot el que prenen està cremant de mala manera, i que encara que intentis refredar-los fent soroll mentre els xucles tal i com fan ells, es fa pràcticament impossible menjar-los a l'instant. Més tard, hem passat per l'estadi de béisbol de Sapporo, una espècie de Palau Sant Jordi a lo grande, d'estil futurista, convertible automàticament en camp de futbol i amb unes vistes de la ciutat espectaculars des d'un mirador situat al capdamunt.



Ja de nit, hem seguit la tradició/obsessió nipona pels Karaokes, que n'hi ha sota les pedres. Tota una experiència: vas amb els col·legues a una espècie de centre comercial enorme, demanes dues hores del tema, esculls entre begudes alcohòliques -EVIDENTMENT!- o sucs i refrescos i et duen a un dels múltiples compartiments que tenen perquè puguis deixar-te la veu i fer el locu a cop de micro.



Amb el Marçal hem mirat de fer arribar fins aquí l'esperit Clap amb un intent del Do you want to dels Franz Ferdinand acompanyat de barra lliure d'un licor de pruna bo bo... (xupito! xupito!) i buff... amb la tonteria hem acabat cantant L'Imagine, enduent-nos tot de souvenirs de la sala, llançant els yens miserablement per tal d'aconseguir una espècie de gat blau de peluix horrendo, fent el pallasso en una d'aquelles màquines de fotos freaks amb fondos coloridos, escandalitzant als formals viatgers del metro ja de tornada (i al Biel a l'adonar-se del botí aconseguit al Karaoke: entre altres coses la carta amb el menú del dia, una bandera d'anunci i una maraca) i -com no- acabant amb uns calçotets comprats a una gasolinera al cap...

En bici per Sapporo

[uri&marshal] Avui tocava visita a Sapporo, la ciutat més important de l'illa de Hokkaido, que és totalment diferent a les grans ciutats de l'illa principal del Japó, doncs tot i ser tant o més extensa només engloba el 5% de la població del Japó. Així doncs, es tracta d'una ciutat molt extensa, amb pocs blocs de pisos i amb moltíssimes casetes que s'envolten sense cap mena de criteri establert de gasolineres, botiguetes, naus industrials i restaurants de menjar ràpid. Aquí tothom construeix el que vol i com vol! La sensació és d'amplitud, una mica com la imatge que tenim -per les pel·lícules- de les afores de les grans ciutats yankees. La manera més pràctica per moure's per la ciutat és amb la bici, o sigui que ens ha tocat fer cames i mirar de seguir en Biel "fittipaldi" esquivant cotxes i xinos a tort i a dret! La primera parada ha estat a la universitat. En Biel hi té pràcticament tres quarts d'hora en bici d'anada cada dia... quina moral! Allà hem comprovat la dedicació un punt malaltissa i tot que tenen els estudiants en aquestes terres, que a plenes vacances omplen sales d'estudi i biblioteques; i hem descobert també que el veritable motiu de les màscares de "metge" que duen pel carrer i que els tapa la boca completament és per evitar encomanar costipats! És sorprenent com poden arribar a ser tant i tant respectuosos...



Seguidament ens hem disposat a comprovar si el nivell tecnològic del país era tant avançat com creiem per aquí i....SÍ: ordinadors tremendos que ja funcionen directament a la tele, mòbils i palms que es fusionen, varietat i varietat de models, càmeres que no han arribat i encara trigaran i un munt de productes freaks apilonats en passadissos interminables de gran magatzem (màquines exclusives per cuinar l'arròs, calçotets de bola de drac, mòbils que ja et permeten veure-hi la tele, ninots gegants d'en Doraeamon...). Els preus desorienten una mica, segurament pel desnivell tecnològic existent, i és que entre els centenars de cartells i cartellets -arriben a marejar i tot!- pots trobar des de la ganga més espectacular a una majoria de coses amb un preu similar al d'aquí.



La ciutat en si segueix sent freak de collons, doncs entre llums de neó i multitud de cables i empalmes que no se sap ben bé com coi funcionen som incapaços de trobar-hi una simple paperera, doncs a resultes del clima de pànic que es va viure darrera del cas del gas Sarín al metro de Tokyo, les van treure totes; igual que les portes giratòries, per culpa d'un pobre nen que va tenir-hi un accident; si passés alguna cosa greu amb una porta convencional, potser serien capaços inclús de tapiar-les totes i ni sortir de casa!!! Són un poble d'extrems, doncs miren de crear un sistema d'orientació pels cecs i acaben construint una mastodòntica guia groga interminable al llarg de toooootes les voreres del país (que el primer dia vam confondre amb una espècie de rail per les maletes de rodes XDD) i el gag apareix quan l'únic cec que ens trobem en tot el viatge resulta que va amb el pal aixecat i es converteix amb el primer cec de la història que enlloc de caminar, CORRE!!!; brutal, el paio anava esquivant a tota castanya la gent que es trobava pel centre comercial!



Estem en un lloc que pot ser una sorpresa constant: puges a la teulada d'un edifici i t'hi trobes una nòria voltant, vas a comprar bitllets a l'estació i et trobes enmig d'un plató improvitzat de televisió on un burro gegant i una indescriptible cirera "andante" et vénen a saludar i et fan participar en un show televisiu cutre a matar però que s'emet a les pantalles gegants del centre comercial que tens just davant i segur que estan seguint centenars de milers de persones -vam sortir botant per darrera i en Biel li va prohibir explícitament al Marçal baixar-se els pantalons davant dels nens entrevistats-. De tornada a casa, i després de l'ascensió ciclística agònica del Tourmalet, una merescuda banyera en un país on tot és diferent: et dutxes assegut i cagues dret.

Otaru 小樽, degustació tipical japanish

[uri&marshal] Això del jetlag és mentida. Hem dormit com uns troncs i d'una tirada ben bé 9 hores!! Avui era el dia de la visita a Otaru, una ciutat portuària propera a on estem vivint i a la que ens ha acompanyat "honoríficament" (o humilment, tal com descriuen o gairebé es disculpen de pràcticament totes les coses que fan els japonesos) el doctor Oda Sensei　小田先生. És el propietari del cafè Vet, una consulta veterinària que et serveix sucs de tota mena de fruites mentre et cuiden el gos, i un "autèntico dónde los haya" freak de Star Wars: ninotets de tots els personatges, màscara, espasa i telèfon del Darth Vader i -impressionant- un dispensador dels mítics carmels Pez gegant del C3-PO, amb llumets i tot...



Un cop a la ciutat i després d'haver pagat una colla de peatges extramadament cars, ben aviat hem començat el tour gastronòmic per la cultura del bon menjar nipó: un bol de fideus (ramen) a la barra d'un típic local petitíssim que bé es podria comparar conceptualment amb els frankfurts que coneixem de per aquí, això sí, acompanyat sempre de la traça de cada un amb els palets i d'un got d'aigua gelada.



Ben dinat, hem seguit voltant per la zona turística, quedant-nos amb detalls com les guies de color groc que hi ha a les voreres de totes les ciutats i que serveixen als cecs per poder orientar-se o els mateixos lavabos, que passen de l'extrem de les letrines més marranes rollo edat mitjana als cagaderos més ultramoderns amb mando a distància i tot! Les olors, els gustos, tot és molt diferent: tastes una espècie de galeta d'arròs que imagines dolça i resulta que com la majoria de coses té un toc salat; i tot és força força car: un simple te verd amb llet val gairebé 6 euros. Això sí, el mite de les colegiales no és ni molt menys una llegenda urbana... n'està ple!!! Totes amb les seves faldilletes i amb nosaltres darrera fent-los alguna que altra foto d'amagat per corroborar-ho (i en biel escampant que els argentonins som uns pervertits)...



Ja de tornada cap a Sapporo i per donar per tancat el cercle gastronòmic, el doctor ens ha dut a un clàssic Kaitenzushi 回転寿司(Sushi giratori) per degustar les exquisiteses crues del Japó; això sí, ens hem hagut d'esperar una hora però -a diferència de per exemple la Pentola- mentrestant hem pogut voltar per un centre comercial de productes de segona mà (molt freqüents per aquí), tot esperant que sonés el busca que ens havien deixat per avisar-nos que teníem taula (freaks, freaks, freaks...). L'experiència anava prou bé fins que el flipat del Biel ens va fer tastar uns peixets sencers semitransparents (se'ls hi veia els ulls i tot!) simplement REPUGNANTS. Jo vaig preferir menjar-los sense mirar, el Marçal encara ara se'ls està intentant empassar... terriiiible! Al pobre doctor li vam fer pena i tot al veure'ns patir de mala manera degustant aquelles delicatessen nipones... Ens vam fer un tip de riure perquè de menjar menjar... no gaire. Com a experiència: impagable; però ens quedem amb fideus del matí.

Lost in translation: the bread m’ha caigut

[uri&marshal] Avui és dimecres... és molt fort perquè tot just ara tenim la sensació d’estar (per fi!) en terres japoneses i resulta que ja ha passat gairebé mitja semaneta... Tot va començar la matinada de diumenge que vam passar sense dormir esperant agafar el primer vol a les 7 del matí. Un cop superats els tràmits aeroportístics, el primer gag del viatge: a esmorzar al Fresh&Ready uns sambitxus d'aquells envasats, una ampolla d'aigua (colocats rarament molt lluny de la caixera) i una cuuuuuua terrible per pagar i demanar un cafè... Solució: agafa el que vulguis i marxa dissimulant i resant perquè no t'hagin vist!

El primer vol del viatge va estar amanitzat amb la brillant intervenció d'una bona dona que necessitava un parell o tres de seients per ella sola: en un intent d'asseure's a la barra lateral del seient va caure de cul al passadís de l'avió tirant pel damunt de l'indignat pobre senyor que teníem al costat un café ben calent... el cabron de l'uri no parava de riure tota l'estona, sort de mi que vaig saber aguantar el tipus i li vaig oferir un parell de kleenex a l'home del meu costat. Per acabar de rematar l'espectacle de la gorda, algú va obrir el guarda bosses de sobre els seients i li va caure una maleta al cap... això ja va ser el partiment total!

Finalment vam arribar a Paris i allà va començar la odissea cap al Japó: 16 interminables hores d'aburriment, comparables en veure una darrera l'altra lost in translation + alatriste + truman capotte... un pal que te cagues animat per l'úuuuunic punyetero seient de l'avió que es queia enrera i que era just el de davant, un paio que s'aixecava periòdicament a fer estiraments (quan ho vam provar nosaltres, se'm van estripar els pantalons...), les dots de llengües del marçal al dir la cèlebre frase "the bread m'ha caigut" després de perdre el pa entre seients i un mapa mortífer que ens indicava la posició on erem i que no hi havia manera que es mogués de la interminable Sibèria...

I finalment posem els peus al Japó... QUE BONIC!!!!:) Només arribar tenim problemes amb l'aduana, perquè no teniem l'adreça de casa en biel i el japonès més borde del país gairebé no ens deixa entrar! Sort que som uns nois amb recursos i amb un anglès macarrònic ens en vam poder sortir. Un cop tenim les maletes, per acabar-ho de rematar, ens fan obrir-ne una i es posen a registrar-la tota... el policia fotia una pinta de tonto que no se l'aguantava i mentre es dedicava a treure calçotets i mitjons miravem de parlar amb ell per convènce'l que no erem terroristes ni res... però la veritat és que pràcticament no l'enteníem i parlava tant extremadament fluix que ens feia cosa i tot apropar-nos-hi més! El millor va ser quan va trobar el pa de pagès i es va dedicar a ensumar-lo, vés a saber què es deuria pensar que era...

Per l'últim viatge que ens duria definitivament a Sapporo vam agafar un autobús que ens va permetre copsar les primeres impressions del país: el conductor a la dreta, el contrast sorprenent entre coses ultramodernes i el rovell que envaïa els pals de l'autopista, les cases de fusta acolorides de tons llampants i que no es toquen mai unes a les altres, l'extremada educació dels nipons, tota mena de màquines i aparells per tot arreu que et saluden i t'alerten... Mig descolocats, vam acabar dinant a les 10 del matí per culpa de la brillant idea de canviar l'hora i (com no) equivocar-nos d'una hora, cosa que va originar problemes amb la noia de facturació que després d'intentar-ho 3 vegades, no ens deixava passar i ens seguia mirant amb cara de "aquests tios són tontos"... A més: aquí ja no servia l'anglès (sort que els gestos són universals)!

Una horeta i poc després ens vam retrobar finalment amb el Biel, vam menjar la primera freakada (dango de caqui farcit de mongeta dolça), vam agafar el metro i després de caminar una estoneta FINALMENT vam caure rendits i absolutament demacrats al sofà de casa la Fumiko. 26 hores despréeeeeees! Un soparet de benvinguda a la catalana, els regals pels anfitrions i poca cosa més... vam muntar els fotons i cansadíiiiissims cap dormir. Oyasumi!!! (nanit ;p)

Mandra d'escriure!

Hostres em sap greu que feia un munt que no escribia i això que se suposa que estic de vacances i que tinc més temps que mai! No hi ha massa a explicar. Després de tornar de la semaneta de vacances per Yamanashi i Tokyo he estat anat pràcticament cada dia a la uni, perquè haig de preparar-me el temari per l'examen d'accés al màster el proper febrer que l'haig de fer en japonès i no vegis l'acolloniment que porto a sobre. Una cosa és aprendre japonés i llegir quatre cosetes en japonès, i l'altra aprendre i ser capaç d'expressar conceptes i discursos força abstractes en ja

ponès. Però bé es farà fins on es pugui arribar!

Suposo que el fet que no escrigui tant és en part bona senyal, perquè em trobo més integrat, i sempre hi ha alguna activitat per fer amb els companys de la uni. Així que quan no estic al seminari, és perquè estic de guarana amb algun company de la uni. De tant en tant anem al Karaoke (diversió nacional per exel.lència), a veure els focs artificials al més d'agost, o a veure alguna pel·li (que per cert aquí el cinema és caríssim, uns 8€)

La última que he anat a veure amb un col·lega de Tailandia que es diu May, es titula Nihon Chinboutsu, és a dir "L'enfonsament del Japó". Una pel·lícula dolentíssima i que només val la pena per alguns afectes especials, més "americanada" que l'Independence Day. En les últimes pel·lícules que he anat a veure dona la sensació que el cinema comercial japonés intenta imitar el cinema americà, però d'alguna manera japonitzant-lo, de tal manera que als ulls de l'expectador (almenys occidental) produeix un efecte grotesc.