Bitàcola d'un japanòfil empedreït               日本の虜になったカタルーニャ人のノート

カタルーニャと日本の折衷した新人類である。こんな変わった人間の逸話、体験、思想などなどを語るためにこのブログを開いた。このブログを読むには時間を費やす価値がないですが、非常に暇をしている時、あまりにも退屈で死にそうな時だけでご覧いただければ嬉しく思います。 Sóc una nova espècie eclèctica entre el japonès i el català. Aquest és l'espai on aquest nou home narra les seves peripècies, experiències i pensaments. No crec que el que escrigui tingui massa valor, així que només que em llegiu en aquells moments que sembla que us hagueu de morir d'aborriment, jo ja em sentiré content.

20 septiembre 2006

Lost in translation: the bread m’ha caigut

[uri&marshal] Avui és dimecres... és molt fort perquè tot just ara tenim la sensació d’estar (per fi!) en terres japoneses i resulta que ja ha passat gairebé mitja semaneta... Tot va començar la matinada de diumenge que vam passar sense dormir esperant agafar el primer vol a les 7 del matí. Un cop superats els tràmits aeroportístics, el primer gag del viatge: a esmorzar al Fresh&Ready uns sambitxus d'aquells envasats, una ampolla d'aigua (colocats rarament molt lluny de la caixera) i una cuuuuuua terrible per pagar i demanar un cafè... Solució: agafa el que vulguis i marxa dissimulant i resant perquè no t'hagin vist!

El primer vol del viatge va estar amanitzat amb la brillant intervenció d'una bona dona que necessitava un parell o tres de seients per ella sola: en un intent d'asseure's a la barra lateral del seient va caure de cul al passadís de l'avió tirant pel damunt de l'indignat pobre senyor que teníem al costat un café ben calent... el cabron de l'uri no parava de riure tota l'estona, sort de mi que vaig saber aguantar el tipus i li vaig oferir un parell de kleenex a l'home del meu costat. Per acabar de rematar l'espectacle de la gorda, algú va obrir el guarda bosses de sobre els seients i li va caure una maleta al cap... això ja va ser el partiment total!



Finalment vam arribar a Paris i allà va començar la odissea cap al Japó: 16 interminables hores d'aburriment, comparables en veure una darrera l'altra lost in translation + alatriste + truman capotte... un pal que te cagues animat per l'úuuuunic punyetero seient de l'avió que es queia enrera i que era just el de davant, un paio que s'aixecava periòdicament a fer estiraments (quan ho vam provar nosaltres, se'm van estripar els pantalons...), les dots de llengües del marçal al dir la cèlebre frase "the bread m'ha caigut" després de perdre el pa entre seients i un mapa mortífer que ens indicava la posició on erem i que no hi havia manera que es mogués de la interminable Sibèria...

I finalment posem els peus al Japó... QUE BONIC!!!!:) Només arribar tenim problemes amb l'aduana, perquè no teniem l'adreça de casa en biel i el japonès més borde del país gairebé no ens deixa entrar! Sort que som uns nois amb recursos i amb un anglès macarrònic ens en vam poder sortir. Un cop tenim les maletes, per acabar-ho de rematar, ens fan obrir-ne una i es posen a registrar-la tota... el policia fotia una pinta de tonto que no se l'aguantava i mentre es dedicava a treure calçotets i mitjons miravem de parlar amb ell per convènce'l que no erem terroristes ni res... però la veritat és que pràcticament no l'enteníem i parlava tant extremadament fluix que ens feia cosa i tot apropar-nos-hi més! El millor va ser quan va trobar el pa de pagès i es va dedicar a ensumar-lo, vés a saber què es deuria pensar que era...



Per l'últim viatge que ens duria definitivament a Sapporo vam agafar un autobús que ens va permetre copsar les primeres impressions del país: el conductor a la dreta, el contrast sorprenent entre coses ultramodernes i el rovell que envaïa els pals de l'autopista, les cases de fusta acolorides de tons llampants i que no es toquen mai unes a les altres, l'extremada educació dels nipons, tota mena de màquines i aparells per tot arreu que et saluden i t'alerten... Mig descolocats, vam acabar dinant a les 10 del matí per culpa de la brillant idea de canviar l'hora i (com no) equivocar-nos d'una hora, cosa que va originar problemes amb la noia de facturació que després d'intentar-ho 3 vegades, no ens deixava passar i ens seguia mirant amb cara de "aquests tios són tontos"... A més: aquí ja no servia l'anglès (sort que els gestos són universals)!



Una horeta i poc després ens vam retrobar finalment amb el Biel, vam menjar la primera freakada (dango de caqui farcit de mongeta dolça), vam agafar el metro i després de caminar una estoneta FINALMENT vam caure rendits i absolutament demacrats al sofà de casa la Fumiko. 26 hores despréeeeeees! Un soparet de benvinguda a la catalana, els regals pels anfitrions i poca cosa més... vam muntar els fotons i cansadíiiiissims cap dormir. Oyasumi!!! (nanit ;p)

5 Comments:

At 3:53 p. m., Blogger Eloi said...

Deu meu quin partiment neeennss.
La veritat és que la imatge vostre a dins de l'autobús no té preu.
Ja us anirem seguint les pistes japoneses. Oyasumi!

 
At 5:10 p. m., Anonymous Anónimo said...

Atenció, primera vegada que entro en un blog d'aquests, o sigui que la pifiada pot ser molt gran. Uri ja saps que els ordinadors i jo pos como k no!!! i tu Marçal si no ho sabies ara ja ho saps.
Ja veig que no pareu de visitar cosetes i que amb tan poc temps us ha passat de tot i més, això és el que té de bo fer un viatge a terres llunyanes.El pà de pagès!!! aix aquest poli, el que volia fer era apoderar-se'n que ja saben prou on està la bona teca.
Ahhh espero que mengeu plats molt molt però que molt típics, però sobretot que us quedeu en com els cuinen, a veure si així quan torneu fem un soapret i ens sorpreneu amb delicatesses.Tu Marçal queda't amb les begudes a veure si podemfer lloances al cambrer number 1, jejeje.
Per cert Oriol endevina qui em vaig trobar l'altre dia camí del curru jajaja el cambrer aquell que ens va servir a la pentola jajaja, per això ja no em sorprèn que et tronxessis amb tot lo del cafè i les maletes.
En fin pilarins, espero que vagi molt bé tot i que seguiu explicant novetats.
Petonets des de terres maresmenques.
Carme

 
At 9:51 p. m., Anonymous Laia said...

Ueueueueueue!!! Per fi rebo notícies estructurades sobre la vostra vida japonesa. El que no us passi a vosaltres..... per això....és cert que 26 hores donen per molt, però vaia personatges amb els que us heu trobat!!!!!

Jo avui he començat la uni i ha anat prou bé. Ara, les classes d'una hora i mitja es fan llargues i més les 4 hores de transport públic.... tot i això, balanç positiu.

Espero que seguiu tan inspirats i neu actualitzant el blog. Puc fer una recomanació, per això? Especifiqueu qui parla cada cop, que sinó és una mica liós.......

Apa una abraçada!

 
At 1:58 a. m., Anonymous Laureta said...

Nensss!Just avui preguntava a la Marina si sabia alguna coseta d vosaltres. Veig que vareu tenir un viatget mogudet amb avió!!Un petonàs per tots 3(tot i q no conegui en Biel,q no diguin que aquí no som amables!)No feu gaire bondaaat, va q ja us trobo a faltar !contrabansdistes de pà de pàges!!!!

 
At 2:00 a. m., Anonymous Bailet said...

Ei guarrilla, disfruta molt del Japo!!!

Menja molt sushi qu eesta barato alla!! compra't comics manga (si son dels porno millor, i m'en portes algun per mi jejeje), visita en Doraemon, igual te un casquet volador per tu!

Bueno, ja deixo de dir tonteries, que aixo es el resultat d'estar treballant i necessitar vacances!!

Ara, es una llastima, jo baixo el dia 30 fins el 8 i crec que no ens veurem, perque m'en tornare a Paris, a vere si trobo feina... Ja saps que sempre estas invitat a pujar!!

Cuida't i fes moltes fotos!!

 

Publicar un comentario

Links to this post:

Crear un enlace

<< Home