Lost in translation: the bread m’ha caigut

[uri&marshal] Avui és dimecres... és molt fort perquè tot just ara tenim la sensació d’estar (per fi!) en terres japoneses i resulta que ja ha passat gairebé mitja semaneta... Tot va començar la matinada de diumenge que vam passar sense dormir esperant agafar el primer vol a les 7 del matí. Un cop superats els tràmits aeroportístics, el primer gag del viatge: a esmorzar al Fresh&Ready uns sambitxus d'aquells envasats, una ampolla d'aigua (colocats rarament molt lluny de la caixera) i una cuuuuuua terrible per pagar i demanar un cafè... Solució: agafa el que vulguis i marxa dissimulant i resant perquè no t'hagin vist!

El primer vol del viatge va estar amanitzat amb la brillant intervenció d'una bona dona que necessitava un parell o tres de seients per ella sola: en un intent d'asseure's a la barra lateral del seient va caure de cul al passadís de l'avió tirant pel damunt de l'indignat pobre senyor que teníem al costat un café ben calent... el cabron de l'uri no parava de riure tota l'estona, sort de mi que vaig saber aguantar el tipus i li vaig oferir un parell de kleenex a l'home del meu costat. Per acabar de rematar l'espectacle de la gorda, algú va obrir el guarda bosses de sobre els seients i li va caure una maleta al cap... això ja va ser el partiment total!

Finalment vam arribar a Paris i allà va començar la odissea cap al Japó: 16 interminables hores d'aburriment, comparables en veure una darrera l'altra lost in translation + alatriste + truman capotte... un pal que te cagues animat per l'úuuuunic punyetero seient de l'avió que es queia enrera i que era just el de davant, un paio que s'aixecava periòdicament a fer estiraments (quan ho vam provar nosaltres, se'm van estripar els pantalons...), les dots de llengües del marçal al dir la cèlebre frase "the bread m'ha caigut" després de perdre el pa entre seients i un mapa mortífer que ens indicava la posició on erem i que no hi havia manera que es mogués de la interminable Sibèria...

I finalment posem els peus al Japó... QUE BONIC!!!!:) Només arribar tenim problemes amb l'aduana, perquè no teniem l'adreça de casa en biel i el japonès més borde del país gairebé no ens deixa entrar! Sort que som uns nois amb recursos i amb un anglès macarrònic ens en vam poder sortir. Un cop tenim les maletes, per acabar-ho de rematar, ens fan obrir-ne una i es posen a registrar-la tota... el policia fotia una pinta de tonto que no se l'aguantava i mentre es dedicava a treure calçotets i mitjons miravem de parlar amb ell per convènce'l que no erem terroristes ni res... però la veritat és que pràcticament no l'enteníem i parlava tant extremadament fluix que ens feia cosa i tot apropar-nos-hi més! El millor va ser quan va trobar el pa de pagès i es va dedicar a ensumar-lo, vés a saber què es deuria pensar que era...

Per l'últim viatge que ens duria definitivament a Sapporo vam agafar un autobús que ens va permetre copsar les primeres impressions del país: el conductor a la dreta, el contrast sorprenent entre coses ultramodernes i el rovell que envaïa els pals de l'autopista, les cases de fusta acolorides de tons llampants i que no es toquen mai unes a les altres, l'extremada educació dels nipons, tota mena de màquines i aparells per tot arreu que et saluden i t'alerten... Mig descolocats, vam acabar dinant a les 10 del matí per culpa de la brillant idea de canviar l'hora i (com no) equivocar-nos d'una hora, cosa que va originar problemes amb la noia de facturació que després d'intentar-ho 3 vegades, no ens deixava passar i ens seguia mirant amb cara de "aquests tios són tontos"... A més: aquí ja no servia l'anglès (sort que els gestos són universals)!

Una horeta i poc després ens vam retrobar finalment amb el Biel, vam menjar la primera freakada (dango de caqui farcit de mongeta dolça), vam agafar el metro i després de caminar una estoneta FINALMENT vam caure rendits i absolutament demacrats al sofà de casa la Fumiko. 26 hores despréeeeeees! Un soparet de benvinguda a la catalana, els regals pels anfitrions i poca cosa més... vam muntar els fotons i cansadíiiiissims cap dormir. Oyasumi!!! (nanit ;p)