Divendres és Clap? Aquí és karaoke

Hokkaido és una illa de passat molt recent, qualsevol cosa de més de 50 anys ja es pot considerar pràcticament relíquia de museu. A més, cuiden la seva breu història fins al punt d'haver reconstruït fidelment i peça a peça les cases típiques de pescadors, grangers, botiguers i tota mena d'edificacions d'antany en una mena de ciutat rural transportada als nostres dies. Ens ha sobtat força la semblança d'algunes de les cases amb construccions d'estètica occidental; de fet, algunes semblaven talment tretes del farwest americà. En Biel ens ha comentat que això és degut a la extraordinària capacitat que han tingut sempre per fixar-se en altres cultures i imitar-ne detalls, aportant-hi però el seu toc oriental particular. Com ens anem adonant, però, els japonesos són mooooolt exagerats, i després de visitar una dotzena de casetes i treure'ns les sabates cada dos per tres, hem començat a veure-les totes iguals. Així, ens hem dedicat a fotografiar els gots de xupito i de cubata de Sake que es fotien a l'època i a espantar un pobre policia que mirava d'avisar-nos -tot alterat l'home- perquè ens apartéssim de seguida dels rails d'un tranvia arrossegat per un burro que teníem a la perillosa distància de més de 200 metres... de xiste, però absolutament cert!



Per dinar, fideus ultracalents. Sorprèn veure com tot el que prenen està cremant de mala manera, i que encara que intentis refredar-los fent soroll mentre els xucles tal i com fan ells, es fa pràcticament impossible menjar-los a l'instant. Més tard, hem passat per l'estadi de béisbol de Sapporo, una espècie de Palau Sant Jordi a lo grande, d'estil futurista, convertible automàticament en camp de futbol i amb unes vistes de la ciutat espectaculars des d'un mirador situat al capdamunt.



Ja de nit, hem seguit la tradició/obsessió nipona pels Karaokes, que n'hi ha sota les pedres. Tota una experiència: vas amb els col·legues a una espècie de centre comercial enorme, demanes dues hores del tema, esculls entre begudes alcohòliques -EVIDENTMENT!- o sucs i refrescos i et duen a un dels múltiples compartiments que tenen perquè puguis deixar-te la veu i fer el locu a cop de micro.



Amb el Marçal hem mirat de fer arribar fins aquí l'esperit Clap amb un intent del Do you want to dels Franz Ferdinand acompanyat de barra lliure d'un licor de pruna bo bo... (xupito! xupito!) i buff... amb la tonteria hem acabat cantant L'Imagine, enduent-nos tot de souvenirs de la sala, llançant els yens miserablement per tal d'aconseguir una espècie de gat blau de peluix horrendo, fent el pallasso en una d'aquelles màquines de fotos freaks amb fondos coloridos, escandalitzant als formals viatgers del metro ja de tornada (i al Biel a l'adonar-se del botí aconseguit al Karaoke: entre altres coses la carta amb el menú del dia, una bandera d'anunci i una maraca) i -com no- acabant amb uns calçotets comprats a una gasolinera al cap...