Torna el vermell

Aquest passat dissabte vam fer una excursió per anar a veure l'espectacle de la tardor a Jozankei. Com sempre hi havia ple de gent amb les càmeres per anar a la caça del paisatge més bell. És increïble la fascinació que tenen per la natura, crec que pocs pobles guarden tal fascinació.

Casament japonès

El dia 19 d'obtubre em van convidar per primer cop a un casament japonés per primera vegada! La veritat és que va ser tota una experiència. Es va casar Aki, una amiga de la Fumiko. De fet va ser tot divertit, perquè una quarta part dels convidats són amistats que Aki ha fet a través de la Fumiko. El casament com a tal, el ven celebrar uns dies abans, així que només es tractava d'una festa pels amics, tot i així vaig torbar que era una festa molt encarcarada i molt formal. El casament el van fer pel ritus cristià, però és que aquí al Japó no cal ser cristià per casar-se per l'Església, de fet hi ha esglésies falses i capellans falsos per realitzar casaments. Tinc un amic anglès a la universitat que, no és capellà ni molt menys, i que els caps de setmana es dedica a casar japonesos. És una qüestió d'estètica, no té res a veure amb creences, ...és un aspecte que caracteritza la societat japonesa: la disneilandització de diferents aspectes de la vida real. Tenen un especial fascinació per crear decorats, ambients...hi ha fins i tot com certs parcs temàtics per casar-se en l'ambient que un prefereixi...estil venecià, estil alemany o estil francès. I naturament crida l'atenció que tot i introduir formes estrangeres, aquestes no són més que la seva interpretació particular del què és una boda a l'europea. Així per exemple em va sorprendre el ritual de la primera peixada, és a dir els nuvis es peixen mutuament el pastís de boda, o també el ritual de l'encesa d'espelmes, en què els nuvis passen a encedre les espelmes que cadascú té davant, i després tothom bufa alhora per apagar-les. I no només això sinó que, perquè us n'adoneu del caràcter escènic que tenen els casaments aquí al Japó, només cal dir-vos que en tots els casaments hi ha "presentador de bodes".

Hostres, com pesa això!

Quan vaig estudiar magisteri a la UB, recordo que treballant el tema de la motivació ens parlaven del punt òptim (bé no recordo els termes exactes), és a dir el punt precís on un troba la màxima motivació. Aquell punt que no es troba ni massa prop dels coneixements previs ni massa allunyat. Si ens ensenyen alguna cosa que ja coneixem massa, ens aborrim, i desconnectem...és una qüestió d'economia. Ara bé, si els nostres objectius es troben massa allunyats dels nostres coneixements, ens desmotivarem, per la dificultat que tenim en establir connexions entre allò que ja sabem i els nous coneixements a adquirir. I provablement sentirem un pes enormement gran, que ens farà desistir.

Doncs, si haig de ser sincer, em sento en el segon dels casos. Amb un munt de coses per aprendre, però cada dia sento que estan per sobre de les meves possibilitats. És una lluita constant, segurament amb un mateix, per fer-me creure que sí que puc. Creieu-me, i si sóu perfeccionistes ho entendreu encara més, el dolorós que és voler fer les coses bé, i saber que encara que hi posis totes les forces és impossible que el resultat sigui com tu volies.

Per d'aquí a dues setmanes tinc una presentació sobre un text en anglès forca complicat de les relacions entre l'antropologia i la història a partir dels 80s, la guassa està en què haig de fer la presentació i el resum en japonès. No crec que hagi sentit mai tanta engoixa ni estrés alhora de fer presentacions i haver de fer treballs des que he entrat a la universitat aquí al Japó. Quines proves més em depararà aquest Japó que tant estimo, però que alhora tant m'angoixa?

Altra cop comenca la batalla

Ja hi tornem a ser! Des d'ahir que tornen a comencar les classes a la universitat. La calor de l'estiu ja ha passat, i ens trobem ja en plena tardor...és el que té això de viure tant al nord. Els arbres de fulla caduca ens fan conscents del pas del temps a cada estació oferint-nos un gran espectacle visual.

Per mi comenca un altre cop la batalla, amb aquest idioma, que m'encanta...però que tant costa, que sobint em produeix un sentiment d'amor-odi, pròpia de qualsevol relació passional.