Hostres, com pesa això!

Quan vaig estudiar magisteri a la UB, recordo que treballant el tema de la motivació ens parlaven del punt òptim (bé no recordo els termes exactes), és a dir el punt precís on un troba la màxima motivació. Aquell punt que no es troba ni massa prop dels coneixements previs ni massa allunyat. Si ens ensenyen alguna cosa que ja coneixem massa, ens aborrim, i desconnectem...és una qüestió d'economia. Ara bé, si els nostres objectius es troben massa allunyats dels nostres coneixements, ens desmotivarem, per la dificultat que tenim en establir connexions entre allò que ja sabem i els nous coneixements a adquirir. I provablement sentirem un pes enormement gran, que ens farà desistir.

Doncs, si haig de ser sincer, em sento en el segon dels casos. Amb un munt de coses per aprendre, però cada dia sento que estan per sobre de les meves possibilitats. És una lluita constant, segurament amb un mateix, per fer-me creure que sí que puc. Creieu-me, i si sóu perfeccionistes ho entendreu encara més, el dolorós que és voler fer les coses bé, i saber que encara que hi posis totes les forces és impossible que el resultat sigui com tu volies.

Per d'aquí a dues setmanes tinc una presentació sobre un text en anglès forca complicat de les relacions entre l'antropologia i la història a partir dels 80s, la guassa està en què haig de fer la presentació i el resum en japonès. No crec que hagi sentit mai tanta engoixa ni estrés alhora de fer presentacions i haver de fer treballs des que he entrat a la universitat aquí al Japó. Quines proves més em depararà aquest Japó que tant estimo, però que alhora tant m'angoixa?