KAFKA A LA PLATJA

No sóc cap gran amant de la lectura, tot i que llegir no em desagrada. Sóc molt poc original a l'hora de triar autors: no llegeixo res que no sigui japonès...és el que té això de ser un japonòfil empedreït. Tot sovint ho faig com una mena d'imposició personal, per obligar-me a comprendre millor aquest món que em té el cor i l'ànima robades. La relació entre jo i aquest país llunyà, supera la raó, tenim un vincle trascendent, els japonesos en diuen "en" 縁、un cercle al que sempre la vida t'hi acaba protant. No hi pots fer res, és el que et toca i alhora és el que et dóna sentit i et fa estar viu, és un cercle del que no pots escapar. Hi ha moltes relacions "en", segur que n'heu experimentat alguna.

Ahir vaig comencar a llegir "Kafka a la platja" d'en Haruki Murakami, que em van regalar uns amics quan vaig tornar a casa aquest hivern. D'aquest mateix autor ja havia llegit "Tokyo Blues" i "El meu amor Sputknik", dues novel·les molt lleugeres i fresques, normalment amb històries d'amor recargolades, i sexualitats fora del normal, però que s'expressen amb tota naturalitat. Però no m'havien causat ni fred ni calor. "Kafka a la platja" m'ha captivat totalment, m'he endinssat al llibre i quan he acabat eren les sis de la matinada, havien passat 13 hores! Mai m'havia passat!

La novel·la està formada a paritir de diferents històries que succeeixen en indrets i temps diferents però que s'acaben trobant. Al principi una història que sembla prou real s'intercala amb una altra història fantàstica, i a mesura que va avancant la trama, el món real es va tornant cada cop més fantàstic, fins que els móns es troben. Jo he quedat en un estat catàtic difícil d'explicar. A més ahir vaig anar a visitar amb la Fumiko una exposició que feien sobre el "Petit Príncep" aquí a Sapporo. Tot plegat per recordar-me i fer-me sentir que "allò que és important és invisible per als ulls"

Ryunosuke Akutagawa 芥川龍之介

"Kappa" i "Los engranajes" són les dues primeres novel·les curtes d'aquest autor que llegeixo. Atukagawa va nèixer a Tokyo el 1892 i es suicidà el 1927. I senyalo que es va suicidar perquè em sorprèn que cada cop que agafo una novel·la dels autors de més renom al Japó, tots són autors que van acabar traient-se la vida: tals són Yukio Mishima com Yasunari Kawabata.

Sembla que el suicidi formi part de la cultura d'aquest país. Cada any es calcula que que més de 30.000 persones es suiciden al Japó, la taxa més alta de suicidis dins dels països desenvolupats. Fa posar la pell de gallina la quotidianitat d'aquest fenomen. Ahir mateix, en la presentació del màster a la universitat, se'ns va explicar que s'ha obert un centre d'orientació a l'estudiant, per tal que qualsevol alumne pugui acudir-hi en cas d'angoixa, stress, dubtes sobre el futur o temor al fracàs escolar. El director de la universitat ens va dir que malauradament hi ha diversos casos de suicidi entre els estudiants, i ens va demanar (amb una serenor, que em va resultar gairebé grotesca) que abans d'arribar a aquests

extrems demanessim ajut. Bé, no continuaré, provablement algun dia hauré de fer un post monogràfic sobre el tema, perquè no deixa de sorprendre a l'estranger, però que aquí es viu amb una naturalitat que fa fredor!

Aquestes dues novel·les curtes d'Akutagawa m'han fascinat, especialment Kappa. Kappa és un ser mitològic japonès que habita els rius i els estanys: té bec, una closca a l'esquena i peus de granota. A l'autor li agrada jugar entre el què és fantasia i realitat, de fet no separa els dos móns, sinó que els posa en un mateix pla. Un concepte molt japonès, perquè de fet en la religió japonesa els déus, els morts i els vius, no ocupen plans diferents, tots habitem al mateix món. Kappa és una obra que parla de la societat, és molt recomanable i molt amena.

"Los engranajes" és igualment fascinant, però és una obra delirant, sense un argument clar, que realment et fa envoirir el cervell. De fet es diu que aquesta obra l'escribí l'autor quan ja habia decidit acabar amb la seva vida.

Ara bé, la història més coneguda d'Atsukagawa és però "Rashomon", història que va ser duta al cine per Akira Kurosawa, per alguns el millor director de cinema de la història, i que és l'obra per excel·lència del cinema clàssic japonès.

"Tòquio Blues" de Haruki Murakami

Una novel·la amena, d'aquelles per tenir a la tauleta de nit. "Tòquio Blues" ens narra les experiències d'un jove japonès amb l'amor i amb la mort, provablement aquelles experiències que ens marquen més notoriament la nostra existència. Els personatges de Haruki Murakami tenen l'habilitat de presentar aquells aspectes més aspres de la vida d'una manera simpàtica, amb certs tocs d'humor, i donen a entendre que malgrat tot, malgrat els dolors i les complexitat d'aquest món, aquesta vida val la pena.