KAFKA A LA PLATJA

No sóc cap gran amant de la lectura, tot i que llegir no em desagrada. Sóc molt poc original a l'hora de triar autors: no llegeixo res que no sigui japonès...és el que té això de ser un japonòfil empedreït. Tot sovint ho faig com una mena d'imposició personal, per obligar-me a comprendre millor aquest món que em té el cor i l'ànima robades. La relació entre jo i aquest país llunyà, supera la raó, tenim un vincle trascendent, els japonesos en diuen "en" 縁、un cercle al que sempre la vida t'hi acaba protant. No hi pots fer res, és el que et toca i alhora és el que et dóna sentit i et fa estar viu, és un cercle del que no pots escapar. Hi ha moltes relacions "en", segur que n'heu experimentat alguna.

Ahir vaig comencar a llegir "Kafka a la platja" d'en Haruki Murakami, que em van regalar uns amics quan vaig tornar a casa aquest hivern. D'aquest mateix autor ja havia llegit "Tokyo Blues" i "El meu amor Sputknik", dues novel·les molt lleugeres i fresques, normalment amb històries d'amor recargolades, i sexualitats fora del normal, però que s'expressen amb tota naturalitat. Però no m'havien causat ni fred ni calor. "Kafka a la platja" m'ha captivat totalment, m'he endinssat al llibre i quan he acabat eren les sis de la matinada, havien passat 13 hores! Mai m'havia passat!

La novel·la està formada a paritir de diferents històries que succeeixen en indrets i temps diferents però que s'acaben trobant. Al principi una història que sembla prou real s'intercala amb una altra història fantàstica, i a mesura que va avancant la trama, el món real es va tornant cada cop més fantàstic, fins que els móns es troben. Jo he quedat en un estat catàtic difícil d'explicar. A més ahir vaig anar a visitar amb la Fumiko una exposició que feien sobre el "Petit Príncep" aquí a Sapporo. Tot plegat per recordar-me i fer-me sentir que "allò que és important és invisible per als ulls"