Bitàcola d'un japanòfil empedreït               日本の虜になったカタルーニャ人のノート

カタルーニャと日本の折衷した新人類である。こんな変わった人間の逸話、体験、思想などなどを語るためにこのブログを開いた。このブログを読むには時間を費やす価値がないですが、非常に暇をしている時、あまりにも退屈で死にそうな時だけでご覧いただければ嬉しく思います。 Sóc una nova espècie eclèctica entre el japonès i el català. Aquest és l'espai on aquest nou home narra les seves peripècies, experiències i pensaments. No crec que el que escrigui tingui massa valor, així que només que em llegiu en aquells moments que sembla que us hagueu de morir d'aborriment, jo ja em sentiré content.

10 abril 2007

Mirant endavant

Aquesta tornada a casa m'ha anat la mar de bé, m'ha servit per omplir-me d'energia per tal d'afrontar un any més de treball intens enmig d'aquesta selva de signes ininteligibles i costums curioses. Estic enamorat d'aquest país, i no sé per quan m'hi quedaré, però és important no oblidar mai d'on un prové. La retrobada amb els meus, el meu poble i el meu petit país, m'ha fet recordar qui sóc. Val a dir que els primers dies d'estar a casa, vaig tenir l'estranya sensació de ser aliè a casa meva. Especialment quan vaig baixar a Barcelona, em va sorprendre el desordre: tenia la sensació d'un caos total. Em perguntava, com la gent caminava tant desordenada, com els trens no passen alhora i com pot ser que el personal d'informació del metro no sàpiga res...i bé el principi em feia posar de mal humor, però al cap dels dies em feia sortir un somriure a la cara tot pensant..."com a casa enlloc".
Quan vaig tornar fa una setmana el meu professor i els amics de la universitat em van dir al veure'm que tenia molt bon aspecte...i és que res com els aires del Mediterrani, bàtre el rècord de calçotades amb els amics i la família (3 en dues setmanes), i retrobar-se amb els que més estimes.

Quina alegria retrobar-me amb la família, sobretot veure en Nicolàs i en Vicens tant espavilats i cada dia més grans. La Mercè i l'Hector, treballant dur cada dia, però amb molta estima...i amb uns gossets molt macos (tot i que més d'un cop n'he pensat fer-ne butifarres...no sé per què). Els Campassol sempre esperant-nos amb uns "restos" molt dolços, els Gispert sempre amb la nevera plena, els d'Argentona tant avinguts amb el veïnat (que fins i tot jo també sóc amic de mig carrer). En Julio i la emotiva de la Rosa, el grillat de l'Albert i la Eli, la boja de la Olga i en Jaime, els empresaris gelaters en Jordi i la Irene, els del monopoli de la coca l'Andreu i la Montse, la sempre alegra Carme Segura, la tiralinies de la Alba i l'Isma, els veïns la Sònia i en Jose, els companys de la uni en Francesc i l'Anna, en Toni, les molt musicals de l'Anna i la Marina, els del Mar Blau i molts que segur que em deixo. Gràcies per fer-me l'estada tant agradable, me n'emporto un molt bon record de tots aquests dies i em dóna energia per seguir. Només espero que arribi l'any que ve per tornar-nos a retrobar.








3 Comments:

At 8:49 a. m., Anonymous Anónimo said...

El somriure encara perdura desde la nostra retrobada...! M'haig de començar a posar les piles, ja! Crec que agafaré alguns d'aquests fantàstics suicides dels quals parles més avall...
Un petonàs ben fort i a reveure!

 
At 12:42 p. m., Anonymous Anónimo said...

uep!
ara se m'ha obert la finestra en finès. supòs que me'n sortiré igualment.
així que has estat per Catalunya! llàstima que jo no hi era. hauré d'esperar un any o venir jo cap al Japó! en Culu en fa molt bona propaganda...
una abraCada!
joana

 
At 11:51 a. m., Anonymous Anónimo said...

Eiii que xules les fotos! A veure si et deixes caure més sovint per el teu antic cotinent, que ja sé que no tenim tan interés des d'un punt de vsita antropològic, però que hi farem!
Vinga!

 

Publicar un comentario

<< Home