El Haiku 俳句

El haiku és provablement la forma poètica més breu, i diria que sintetitza molt bé part del pensament japonès i que té molt a veure amb el pensament del budisme zen. El haiku s'ha posat de moda també a Occident, però crec que el nostre alfabet, és incapàs de poder contenir les connotacions que desperten els idegorames ni la profunditat del seu significat.

El haiku és un poema de tres versos: 5-7-5. Un poema tant breu, que gairbé no diu res, només pretén connotar. Y és que a diferencia de Occident, la paraula no té massa importància, la veritat no està esctita, sinó que es troba en el silenci. Les paraules dels mestres budistes, no són la veritat, per això la religió oriental té moltíssimes escoles, però cap amb cap pretenció universalista ni missional. La veritat només es pot trobar individualment y en silenci. Les paraules dels mestres, no són la veritat, sinó que només busquen connotar, conduir. Així l'escencia del haiku no està en la paraula, sinó en el gran buit que ve després, en la brisa que arrossega, que és com una glopada d'aigua fresca per a l'esperit.

L'estructura mostra el gust que els japonesos senten pels nombres imparells: 3 versos, de 5-7-5 síl·labes. És el gust per l'assimetria, i és que segons el zen, allò que és simètric només pot haver sigut creat per l'home, la natura és assimètirca per naturalesa.

El Haiku sempre tracta amb elements de la natura. La veritat, l'escència de totes les coses només la podem trobar en la contemplació de la natura. A Occident creiem que coneixem i controlem la natura, al Japó la natura continua sent un misteri. De fet les deïtats a orient no estan a una altra dimensió, no són deïtats sobrenaturals, sinó que són la natura mateixa: el culte a les muntanyes, al sol, a la planta de l'arròs, o haviten en la natura.

En el haiku també sempre hi ha un element que s'associa a una estació de l'any. I aquesta és una altra caracteristica de l'ànima japonesa la fascinació pel canvi, pel pas del temps, i el copsar la bellesa efímera de l'instant. Així per exemple la lluna, el coniell o l'estany s'associen amb la tardor. La flor de cirerer, la flor del presseguer s'associen amb la primavera. Etc...

I quan dic que amb la nostra llengua no es pot copsar la bellesa completa del haiku, és també perquè no només s'aprecia l'estètica del llenguatge per aquestes contrades, sinó que la cal·ligrafia es considera un art. De fet se l'anomena "shodo"　書道 o "el camí de l'escriptura".　

El haiku més famós de la història fou escrit pel mestre budista Matsuo Basho que va viure al S.XVII. El mite diu que quan un deixeble li preguntà: "Mestre com puc arribar a la il·luminació?", el mestre després de quedar en silenci, senyalà l'estany que tenien davant seu i digué:

Un vell estany

salta la granota

soroll d'aigua

Furuike ya

kawazu torikonde

mizu no oto