UN SALT ENTRE REALITATS

L'Oriol i la parenta em passen a buscar per casa a les 6 del matí. Tinc el vol a les 10, però com que sóc previsor de mena, prefereixo haver de fer una llarga espera a haver de córrer.
A les 9.30 ja embarco, em moro de son perquè la nit anterior pràcticament no he dormit. Resisteixo a que se'm tanquin els ulls, perquè vull veure com l'avió s'enlaire i vola sobre Barcelona. Amb sort encara seré capaç de divisar el meu estimat poble, però uns núvols me'l tapen i m'eviten la desil·lusió de no ser capaç d'identificar-lo des de tant amunt.
Deixo el Prat enrera, puc veure Barcelona, la seva perfecta quadrícula sardaniana i la diagonal que talla aquest simetrisme perfecte, es pot verue amb claredat.No crec que hi hagi lloc on el cel i el mar siguin d'un blau tant pur i intens com el que es veu des de casa. Aquí el cel és blau, però apagat, i el mar és gris. Em mantinc despert fins que deixem de veure el Mediterrani, em volia despedir d'ell, de casa, de tants bons moments viscuts aquests dies, la família i els amics. Han sigut uns dies intensos, emotius, que m'han servit per cobrar forces, però sobretot per fer-me memòria de qui sóc i d'on vinc.

Finalment arribo a casa a les 4 de la tarda del dia següent. Han passat 24 hores des que vaig agafar el primer avió, estic exhaust, i alhora descolocat. Hi haurà qui li semblarà que un viatge de 24 hores és molt llarg, a mi em sembla curt. En tant poques hores sóm capaços de situar-nos físicament a l'altre banda del món, però és massa poc temps per assimilar el cambi cultural i espacial que experimentem.
El filòsof francès Marc Eugé parla dels aeroports i dels avions com els "no espais", com llocs de pas, com plataformes que ens transporten entre realitats, però que no arriben a crear una realitat. Enlloc les relacions socials són tant efímeres com en els aeroports, és l'espai buit per excelència, el lloc on és difícil que sorgeixi una cultura, i on alhora es fa més palesa la globalització. Un dels pocs llocs on tothom queda sotmès per la tecnocràcia, i hom actua minuciosament seguint un esquema creat verticalment. El capitalisme i l'estat també voldrien poder controlar els espais públics, fer que fossin simples llocs de pas entre els espais reprodictius i els productius, però mai ho aconsegueixen...sempre ens fem el carrer nostre, donant-li uns usos pel que no ha estat dissenyat.