Bitàcola d'un japanòfil empedreït               日本の虜になったカタルーニャ人のノート

カタルーニャと日本の折衷した新人類である。こんな変わった人間の逸話、体験、思想などなどを語るためにこのブログを開いた。このブログを読むには時間を費やす価値がないですが、非常に暇をしている時、あまりにも退屈で死にそうな時だけでご覧いただければ嬉しく思います。 Sóc una nova espècie eclèctica entre el japonès i el català. Aquest és l'espai on aquest nou home narra les seves peripècies, experiències i pensaments. No crec que el que escrigui tingui massa valor, així que només que em llegiu en aquells moments que sembla que us hagueu de morir d'aborriment, jo ja em sentiré content.

06 marzo 2008

UN SALT ENTRE REALITATS

L'Oriol i la parenta em passen a buscar per casa a les 6 del matí. Tinc el vol a les 10, però com que sóc previsor de mena, prefereixo haver de fer una llarga espera a haver de córrer.
A les 9.30 ja embarco, em moro de son perquè la nit anterior pràcticament no he dormit. Resisteixo a que se'm tanquin els ulls, perquè vull veure com l'avió s'enlaire i vola sobre Barcelona. Amb sort encara seré capaç de divisar el meu estimat poble, però uns núvols me'l tapen i m'eviten la desil·lusió de no ser capaç d'identificar-lo des de tant amunt.
Deixo el Prat enrera, puc veure Barcelona, la seva perfecta quadrícula sardaniana i la diagonal que talla aquest simetrisme perfecte, es pot verue amb claredat.No crec que hi hagi lloc on el cel i el mar siguin d'un blau tant pur i intens com el que es veu des de casa. Aquí el cel és blau, però apagat, i el mar és gris. Em mantinc despert fins que deixem de veure el Mediterrani, em volia despedir d'ell, de casa, de tants bons moments viscuts aquests dies, la família i els amics. Han sigut uns dies intensos, emotius, que m'han servit per cobrar forces, però sobretot per fer-me memòria de qui sóc i d'on vinc.













Finalment arribo a casa a les 4 de la tarda del dia següent. Han passat 24 hores des que vaig agafar el primer avió, estic exhaust, i alhora descolocat. Hi haurà qui li semblarà que un viatge de 24 hores és molt llarg, a mi em sembla curt. En tant poques hores sóm capaços de situar-nos físicament a l'altre banda del món, però és massa poc temps per assimilar el cambi cultural i espacial que experimentem.
El filòsof francès Marc Eugé parla dels aeroports i dels avions com els "no espais", com llocs de pas, com plataformes que ens transporten entre realitats, però que no arriben a crear una realitat. Enlloc les relacions socials són tant efímeres com en els aeroports, és l'espai buit per excelència, el lloc on és difícil que sorgeixi una cultura, i on alhora es fa més palesa la globalització. Un dels pocs llocs on tothom queda sotmès per la tecnocràcia, i hom actua minuciosament seguint un esquema creat verticalment. El capitalisme i l'estat també voldrien poder controlar els espais públics, fer que fossin simples llocs de pas entre els espais reprodictius i els productius, però mai ho aconsegueixen...sempre ens fem el carrer nostre, donant-li uns usos pel que no ha estat dissenyat.

1 Comments:

At 9:59 p. m., Blogger marina said...

M'agrada el que dius dels aeroports. Sí, és aquesta sensació de buit, de cosa sintètica davant algun incís de crear un espai amb identitat.

Com va per els alts standings?

Una abraçada gegantina!

 

Publicar un comentario

Links to this post:

Crear un enlace

<< Home